LA PROVÍNCIA

Fa lleig això de no tindre un blog en ple 2006. A més a més, com tinc una certa incontinència escripturària, intervinc en excés en els blogs dels amics, cosa que seria ben normal que m’ocasionara més d’un disgust a la llarga o fins i tot a la curta. O siga, que bé, que encete hui un blog, sense més romanços. Per tant, no desgranaré cap rosari d’intencions: la realitat –tant la que observem com per on l’observem– és fragmentària, fragmentada sobretot pel temps. Això sí, no em dóna la gana de renunciar a l’humor, al refinat com el sucre i al barroer que ens fa expulsar certs verins interiors, tot i que l’humor sempre desperta recels. Sort que tinc cara d’enterramorts! I ja se sap, els enterramorts són la quinta essència de la respectabilitat, fins i tot de la veneració intel·lectual, vull dir de la classe social dels anomenats intel·lectuals, tan reblida de farsants, i tampoc en dóna la gana descartar que jo no en siga un entre tants, com diria el poeta.
En el nostre planeta almenys, pensar i escriure –pensar i escriure sense entrebancs externs però també sense pors internes–, és una de les escasses maneres d’aconseguir una parcel·la de llibertat. Ara bé, he dit sense pors, però hauré d’afegir que també sense que se’ns escapen les regnes de l’escriptura. Mentre el cavall expressiu estiga desbocat i vaja a la seua i no a la nostra, només reflectirem tòpics, és a dir el pensament i la voluntat d’un altre o d’uns altres. Eixa situació és la que vaig patir –i pateix tohom– durant la joventut o anys d’aprenentatge, quan intentava conduir un poltre i encara no disposava del cavall amansit en què cavalque a hores d’ara com una seda. El discurs escrit és una parcel·la de llibertat i alhora un barem immillorable de la nostra situació individual i col·lectiva.
Qualsevol discurs mínimament coherent ha d’anar en paral·lel als altres discursos, d’altra manera esdevé una illa despenjada de la realitat i amb moltes possibilitats de ser guettitzada, cosa que sol passar més sovint del que ens pensem. Per això, sóc partidari d’estar molt atent al discurs dels altres i entaular-hi una dialèctica superadora. Cal no oblidar mai que el llenguatge està continuament canviant de significats. Per exemple, no acceptaré mai que ningú em title de “nacionalista”, perquè la parauleta du a hores d’ara una càrrega negativa que m’arracona i demonitza en el discurs que han imposat, tot amagant-hi que no hi ha nacionalistes i no nacionalistes, sinó nacionalistes d’una nació i nacionalistes d’un altra nació. Sóc partidari, doncs, del valencianisme polític, és a dir de la defensa dels interessos dels valencians. I sóc contrari de la Província, és a dir de la condemna a què un Estat m’ha conduït (potser pel seu afany nacional radical) i que es tradueix en convertir-me en un ciutadà de tercera en molts aspectes. Per fortuna no vivim en l’edat mitjana, sinó en l’era que tècnicament és possible rebre a l’instant la mateixa informació que tothom i, conseqüentment, en l’era que les decisions es poden prendre en un sentit social horitzontal i no vertical o piramidal. No em dóna la santíssima gana no disposar de les mateixes oportunitats que qualsevol altra persona del món occidental, no em dóna la santíssima gana ser Província. Per ací enfilaré el discurs, com a veu crítica contra eixa condició discriminatòria, contra eixa desigualtat alarmant que m’amputa la meua pròpia vida i la de la meua col·lectivitat.